Traducció de l'article que han escrit Júlia Trias i Andrés G. Berrio sobre les declaracions fetes pel Ministre d'Interior i que ha estat publicat a www.catalunyaplural.cat
S'obre un nou escenari d'agudització de l'atac als drets persones migrades que requereix l'obertura d'un procés ampli de resposta ciutadana i d'articulació política d'una alternativa
Aquesta setmana el ministre d'Interior, Juan Ignacio Zoido, en resposta a preguntes formulades per la senadora de Unidos Podemos Maribel Mora, ha manifestat que el Govern està preparant una proposta de nou model de Centres d'Internament d'Estrangers (CIE), i que tenen pensat construir tres nous CIE. Un a Màlaga, un altre a Algesires i un tercer a Madrid. Una altra de les informacions que ha filtrat a la premsa és que s'estan plantejant retirar la Policia Nacional dels CIE.
Aquestes informacions no arriben en un moment aleatori. D'una banda, la Comissió Europea està pressionant els Estats perquè augmentin el nombre d'expulsions a través de l'ampliació del termini d'internament fins als 18 mesos. D'altra banda, en els últims mesos els sindicats policials han desenvolupat una campanya forta per a la millora de les seves condicions laborals en els CIE. És possible que la pressió exercida pels sindicats policials estigui precisament dirigida a deixar de encarregar-se de la seva custòdia.
A més de tot això, durant els últims mesos s'han produït diverses fuites i protestes als CIE, la informació sobre les quals sempre ha estat filtrada en primer lloc per sindicats policials. En tot cas seria massa casualitat que tots aquests elements no hagin estat els que hagin donat com a resultat les declaracions del ministre de l'Interior.
Tal com reflexionàvem recentment durant una assemblea de la campanya pel Tancament dels CIE i la fi de les deportacions aquests són temps de resistència. El més probable és que en els propers mesos visquem una envestida del Govern que pot anar des de la construcció de fins a tres nous CIE a l'Estat espanyol fins a intentar augmentar-hi el temps d'internament. Sigui quin sigui l'escenari que es desenvoluparà, la societat civil ha d'activar-se: si aquestes mesures tiren endavant, estaríem retrocedint després d'haver avançat moltíssim en els últims anys. A no ser que ens activem. Precisament, una de les disputes que es donaran tindrà a veure amb l'hegemonia del discurs en els mitjans de comunicació i amb el suport social que pugui tenir un model de polítiques migratòries o un altre.
En els últims anys, ha guanyat moltíssim terreny el relat de les organitzacions que, a través de traslladar la realitat que es trobaven en els CIE, situaven aquests centres com un espai de vulneració de drets humans pel tracte que s'atorga a les persones a dins, així com pel fet que fossin privades de llibertat per estar en una situació administrativa irregular. L'únic argument discursiu que es contraposava era que ja no s'internava a persones migrants o migrades sinó que només s'internava a aquelles que eren "delinqüents", apel·lant al fet que la gran majoria de les persones internades comptaven amb antecedents. Com aquesta afirmació era completament falsa, aquest argument no va aconseguir fer front a l'onada que reclamava el tancament dels CIE. Ara, empesos pel context i per la pressió exercida per les institucions europees, comencen una nova operació de maquillatge i de perfeccionament dels CIE.
Per poder confrontar els moments que s'intueixen cal fer un pas més i complexitzar el discurs. No es tracta només de si han d'existir CIE o no. Es tracta de quin model migratori és l'adequat en termes de respecte als drets humans però, sobretot, es tracta d'focalitzar sobre quin és el model migratori que combina aquest respecte amb resultats pragmàtics. És a dir, o iniciem un procés que condueixi a generar un bloc que pugui aglutinar societat civil i agents polítics en base a un consens nou en polítiques migratòries o, com a molt, ens limitarem a resistir dins d'un marc discursiu que no compartim. Generar un nou sentit comú, un nou consens, que s'imposi al relat conservador en auge, no es realitza de manera ràpida ni improvisada. Cal deixar de parlar de propostes improvisades d'alternatives als CIE i posar-nos a definir des de la corresponsabilitat legislativa una nova política amb tota la seva complexitat.
Una de les qüestions clau que s'han d'abordar són les expulsions exprés, les quals no s'ha sabut introduir dins de les reivindicacions socials al mateix nivell que els CIE. En l'actualitat, més d'un 65% de les persones estan sent deportades sense passar per un CIE i en una situació d'absoluta desprotecció. Una trucada de comissaria per un suposat assumpte del teu interès, una batuda o una detenció sota de casa pot convertir-se, en menys de 72 hores, en una expulsió forçosa sense assistència lletrada, en la major part dels casos, i sense que hi hagi prou opcions que un jutge revisi la situació. És més, l'ordre d'expulsió pot haver estat dictada 3 o 5 anys enrere. La persona pot tenir família o fins i tot pot estar en procés de regularitzar la seva situació, però se l'expulsa a 72 hores igualment. El problema és que no hi ha control jurisdiccional obligatori de les expulsions.
Volem plantejar la necessitat que, d'una banda, posem a la mateixa alçada de reivindicació la necessitat de comptar amb garanties davant la deportació que la necessitat de tancar els CIE, amb un horitzó de canvi de paradigma en política migratòria. De l'altra, i davant diferents operadors jurídics, volem proposar que treballem amb sectors de la judicatura i de la fiscalia per estudiar la implementació d'uns jutjats de Garantia davant les expulsions. Els jutjats de Garantia haurien d'autoritzar cadascuna de les expulsions després de fer una vista en què s'analitzaria l'eventual xoc de l'expulsió amb els drets fonamentals de la persona -com és el del dret a la vida en família-i amb els principis de proporcionalitat i necessitat. Per descomptat, una vista en què la persona comptaria amb assistència lletrada i de traducció, a més dels mecanismes necessaris per garantir el dret a la defensa.
Ha arribat el moment de contraposar amb els nostres millors arguments i amb un pla de polítiques públiques consensuat entre la societat civil i els agents polítics en base a un nou paradigma l'atac històric a què s'enfronten els drets de les persones migrades. I si ho fem bé en termes comunicatius i de polítiques públiques potser ens permeti no només resistir, sinó també avançar.