dimecres, 6 de gener del 2021

Idrissa Diallo, varón, 21 años...






[Castellano, més avall en català]
 

Idrissa Diallo, varón, 21 años, Guinea Conakry; estudios: podría haber sido médico, abogado, bombero, ingeniero... ya nunca se sabrá; estado civil: le quitaron la posibilidad de casarse, hijos nunca tendrá; su delito fue desafiar las políticas de control de fronteras y saltar la valla que separa Melilla de Marruecos, fue querer una vida mejor para él, para los suyos; fecha de la muerte: 5 de enero de 2012; causa de la muerte: según los informes médicos fallo cardiaco, pero murió por causa de racismo institucional, en el Centro de Internamiento de Extranjeros de Zona Franca. Tenía familia en su país natal, que durante años no tuvo un lugar para llorar porque su cuerpo estaba aquí, en una tumba sin nombre, en el cementerio de Montjuïc. 

A Idrissa lo mataron una serie de circunstancias desafortunadas, pero todas con un denominador común: la desidia y la falta de escrúpulos de un gobierno que tiene en una de las playas del mediterráneo un contador de muertos. Se le negó asistencia médica, los policías que lo custodiaban omitieron el deber de socorro… ¿pero a quién le importa la muerte de un negro más? Aunque se alegó que murió por “causas naturales” nunca aparecieron las grabaciones de la noche en la que desgraciadamente murió. Sus compañeros de celda fueron puestos en libertad, la (in) justicia se apresuró en dar carpetazo al caso y cerrar el tema sin hacer mucho ruido. 

El estado se negó a costear la repatriación del cuerpo. Aunque el joven había muerto bajo custodia policial, pusieron todas las trabas burocráticas posibles para que ese hecho no se llevase a cabo, aunque se contaba con dinero recaudado por particulares para cubrir dichos costes. Su familia pasó 6 años esperando poder enterrar al muchacho según el rito musulmán. Quizás albergando la esperanza de que todo fuera un error y que su Idrissa siguiera vivo, que fuera el hijo de otros el que había tenido la desgracia de morir, que él no se comunicaba con ellos porque había perdido el número o vaya uno a saber, estaba viviendo el sueño europeo porque Idrissa no era diferente de cualquier chaval de su edad, probablemente tendría sueños, deseos, esperanzas. Que por culpa de una decisión arbitraria se vieron truncados para siempre. Una víctima más del engranaje cruel y sistemático conocido como racismo institucional, que en su caso funcionó como una máquina perfecta y bien engrasada, que sesga vidas, rompe sueños, destroza familias, consume esperanzas y quebranta espíritus. 

Idrissa Diallo, joven, negro, pobre. Idrissa Diallo, una muerte más que se podría haber evitado. Idrissa Diallo, hijo, hermano, nieto, sobrino, amigo, padrino, amante, novio. Un joven con una vida por delante cuya historia se ha convertido en una crónica más de las muertes sin nombre. 

Idrissa, hermano, nosotres no olvidamos.


[Català, més amunt en castellà]

Idrissa Diallo, home, 21 anys...

Idrissa Diallo, home, 21 anys, Guinea Conakry; estudis: podria haver estat metge, advocat, bomber, enginyer... ja mai no se sabrà; estat civil: li van treure la possibilitat de casar-se, fills no en tindrà mai; el seu delicte va ser desafiar les polítiques de control de fronteres i saltar la tanca que separa Melilla del Marroc, va voler una vida millor per a ell, per als seus; data de la mort: 5 de gener de 2012; causa de la mort: segons els informes mèdics fallada cardíaca, però va morir per causa de racisme institucional, en el Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca. Tenia família al seu país natal, que durant anys no va tenir un lloc per plorar perquè el seu cos era aquí, en una tomba sense nom, en el cementiri de Montjuïc. 


A Idrissa el van matar una sèrie de circumstàncies desafortunades, però totes amb un denominador comú: la desídia i la manca d'escrúpols d'un govern que té en una de les platges del mediterrani un comptador de morts. Se li va negar l'assistència mèdica, els policies que el custodiaven van ometre el deure de socors… però a qui li importa la mort d'un negre més? Encara que es va al·legar que va morir per “causes naturals”, mai no van aparèixer les gravacions de la nit en què desgraciadament va morir. Els seus companys de cel·la van ser posats en llibertat, la (in) justícia es va afanyar a donar carpetada al cas i tancar el tema sense fer gaire soroll. 

L'estat es va negar a costejar la repatriació del cos. Encara que el jove havia mort sota custòdia policial, van posar totes les traves burocràtiques possibles perquè aquest fet no es dugués a terme, encara que es comptava amb diners recaptats per particulars per cobrir aquests costos. La seva família va passar 6 anys esperant poder enterrar el noi segons el ritu musulmà. Potser tenint l'esperança que tot fos un error i que el seu Idrissa continués viu, que fos el fill d'uns altres el que havia tingut la desgràcia de morir, que ell no es comunicava amb ells perquè havia perdut el número o vés a saber, estava vivint el somni europeu perquè Idrissa no era diferent de qualsevol nano de la seva edat, probablement tindria somnis, desitjos, esperances. Que per culpa d'una decisió arbitrària es van veure truncats per sempre. Una víctima més de l'engranatge cruel i sistemàtic conegut com a racisme institucional, que en el seu cas va funcionar com una màquina perfecta i ben greixada, que esbiaixa vides, trenca somnis, destrossa famílies, consumeix esperances i esquinça esperits. 

Idrissa Diallo, jove, negre, pobre. Idrissa Diallo, una mort més que es podria haver evitat. Idrissa Diallo, fill, germà, nét, nebot, amic, padrí, amant, nuvi. Un jove amb una vida per davant la història del qual s'ha convertit en una crònica més de les morts sense nom. 

Idrissa, germà, nosaltres no oblidem. 

#IdrissaDiallo