dilluns, 16 de març del 2020

L'excepcionalitat actual exigeix clausurar el CIE i alliberar tots els interns immediatament

[Català, más abajo en castellano]


Migra Studium, Tanquem els CIE, Irídia i SOS Racisme exigim la clausura immediata del CIE de la Zona Franca i l’alliberament de les persones internades en ell, per les circumstàncies excepcionals que concorren en l’actualitat.

Estat d’Alarma i deportacions impossibles

La pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2 està provocant una cascada de decisions polítiques, socials, econòmiques i jurídiques que eren impensables al nostre país fa unes poques setmanes. La declaració de l’Estat d’Alarma, previst en l’art. 116 de la Constitució, és l’exemple més notori.

Els Centres d’Internament d’Estrangers i les polítiques migratòries d’expulsió i internament no podien quedar al marge i també, per la via dels fets, s’estan veient afectats.

En primer lloc, més de la meitat dels 196 països del món han vetat l’entrada de viatgers procedents d’Espanya (1), entre ells el Marroc, país al què s’efectua el major percentatge d’expulsions i devolucions d’estrangers des de fa anys. Ja sigui pel nombre de nacionals marroquins expulsats o també perquè el Marroc admet les expulsions en el seu territori de nacionals de tercers països, sobretot de l’Àfrica subsahariana (2).

En un país confinat, amb la llibertat deambulatòria dels ciutadans i els desplaçaments terrestres, aeris i marítims greument restringits, es pot parlar, sense por d’exagerar, d’un bloqueig tècnic dels mitjans de transport i el creuament de fronteres necessaris per executar les expulsions (3). Les expulsions resulten, ara per ara, impossibles.

Sense expulsió no hi pot haver internament

La naturalesa dels CIE els converteix en dispositius en els quals es compleix la mesura cautelar d’internament prevista en l’art. 61 de la Llei d’Estrangeria. Només en el cas que hi hagi possibilitat d’expulsar és legal privar de llibertat en un CIE Per això, la llei imposa un límit als internaments: “durant el temps mínim i imprescindible” (4) per verificar l’expulsió.

En el moment actual, impossibilitades les expulsions i devolucions pel tancament de fronteres, els CIE són dispositius ineficients i sense objecte, són incapaços d’aconseguir l’efecte per al qual van ser creats. En les actuals i excepcionals circumstàncies, l’internament comporta un patiment inútil i un recurs no solament il·legítim, sinó totalment injustificat.

Internament inútil, insalubre i insegur

No hem d’oblidar el dèficit sistèmic i habitual de l’assistència sanitària, de les mesures d’higiene i de les condicions de vida a l’interior del CIE. Fa poc menys de vuit mesos, denunciàvem les deplorables condicions d’insalubritat del centre durant la sufocant onada de calor del passat mes de juliol (5).

Com resumia la Campanya Estatal pel tancament dels CIE i la fi de les deportacions fa poques hores, les persones al CIE estan tancades en cel·les col·lectives i són obligades a compartir bany (6). No tenen accés lliure i constant a aigua corrent i la majoria de moviments (fins i tot per anar al bany) els interns els han de fer escortats per un agent de la policia, incrementant el risc de contagi. El sabó, els llençols nets, els contenidors de deixalles i la roba neta estan racionats o són manifestament insuficients. És impossible garantir la desinfecció realista dels centres, al ser llocs distribuïts en zones comunes en què es concentra constantment un elevat nombre de persones.

En el passat, els episodis amb brots de malalties infectocontagioses (tuberculosi, sarna...) sovint han significat el tancament dels centres per a la seva desinfecció i neteja, en concret els casos més recents ocorreguts el mes de febrer tant al CIE de Zapadores (Valencia) com al CIE d’Aluche (Madrid) (7).

És sabut que l’atenció del servei sanitari prestat per la mercantil privada Clínica Madrid no està present de la mateixa manera en tots els centres d’internament i, en els centres que opera, ni és contínua, ni compta amb els mitjans adequats i necessaris. Per als casos que surten de la mera administració de control farmacològic o de l’atenció de malalties molt lleus, el servei sanitari del CIE recorre sistemàticament i repetidament als recursos públics d’urgències hospitalàries (Hospital Clínic). Recursos públics que, com tots sabem, ja es troben sotmesos a una forta demanda i pressió des de fa dies.

Els agents del Cos Nacional de Policia, el personal de neteja i serveis, els membres de Creu Roja encarregats de l’atenció social als centres no estan exempts de ser transmissors i/o receptors del virus. La seva entrada i sortida exposa a les persones internes privades de llibertat. Els mateixos interns dissabte passat es queixaven que se’ls privava de visites de familiars i ONG però en canvi els operaris de les obres de reforma segueixen entrant i sortint del CIE, afegint doncs més risc. Hi ha, a més, persones internes que pateixen malalties cròniques de risc enfront el virus SARS-CoV-2.

Els interns del CIE de la Zona Franca són conscients que les deportacions i expulsions ara mateix no es poden fer efectives. Davant l’absurditat de la situació, porten des de dissabte en actitud de protesta pacífica, negant-se a entrar al menjador ni volent pujar a les cel·les, exigint una resposta per part de la Direcció del centre. Repetits incidents en el passat fan pensar que hi ha un risc real que aquesta protesta legítima per part dels interns sigui gestionada per part de la policia amb força excessiva o fins i tot amb violència i agressions físiques (8). Després d’anys d’exercir de jutge de control del CIE d’Aluche, Ramiro García de Dios declarava: “los CIE son centros de sufrimiento y espacios de opacidad e impunidad policial”(9).

Internament injustificat i llibertat immediata

La Directiva Europea 115/2008 de Retorn estableix clarament en el seu art. 15.4 (10) que si desapareixen les perspectives raonables de dur a terme les expulsions, per qualsevol circumstància sobrevinguda, l’internament és injustificat. En aquest cas, immediatament la persona migrant privada de llibertat en un CIE ha de ser alliberada. No hi ha una altra interpretació possible de la lectura de les lleis aplicables.

Si a la normalitat estem en contra de la detenció migratòria i les expulsions, en l'excepcionalitat no es justifica de cap manera la seva continuïtat, menys quan el que es posa en risc és la salut.

Per totes les raons exposades, considerem que es reuneixen les condicions legals necessàries per clausurar el CIE de la Zona Franca, posar en llibertat els interns que encara es troben en ell i, finalment, reflexionar amb profunditat i honestedat, com a societat, sobre els suposats beneficis que ens proporcionen les inhumanes polítiques d’internament i d’expulsió de persones migrants, tot apostant per una reforma migratòria integral, proposant polítiques d’acollida i no de deportacions.



(2) Durant 2019, el 46% de tots els interns acompanyats per Migra Studium al CIE de la Zona Franca eren marroquins; als que cal afegir un 34% magrebins (Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia) i un 5% de subsahrians (Camerun, R.D. Congo, Senegal, Nigèria i Guinea Bissau), fent un total de 83%.
(3) És perfectament aplicable en aquest sentit l’art. 9.2 b) de la Directiva Europea 115/2008, sobre expulsions: “2. Els Estats membres podran ajornar l’expulsió durant un període oportú de temps, tenint en compte les circumstàncies específiques del cas concret. En particular, els Estats membres tindran en compte: [...] b) raons tècniques, com ara la manca de capacitat de transport o la impossibilitat d’executar l’expulsió [...]”
(4) Art. 62.2 de la LO 4/2000.
(10) “Internament. 4. Quan sembli haver desaparegut la perspectiva raonable d’expulsió, bé per motius jurídics o per altres consideracions, o que hagin deixat de complir-se les condicions descrites a l’apartat 1, deixarà d’estar justificat l’internament i la persona de què es tracti serà posada en llibertat immediatament.”



[Castellano]

LA EXCEPCIONALIDAD ACTUAL EXIGE CLAUSURAR EL CIE Y LIBERAR A TODOS LOS INTERNOS INMEDIATAMENTE

Migra Studium, Tanquem els CIE, Irídia y SOS Racisme exigimos la clausura inmediata del CIE de la Zona Franca y la liberación de las personas internadas en él, por las circunstancias excepcionales que concurren en la actualidad.

Estado de Alarma y deportaciones imposibles

La pandemia por el coronavirus  SARS-CoV-2 está provocando una cascada de decisiones políticas, sociales, económicas y jurídicas que eran impensables en nuestro país hace unas pocas semanas. La declaración del Estado de Alarma, previsto en el art. 116 de la Constitución, es el ejemplo más notorio.

Los Centros de Internamiento de Extranjeros y las políticas migratorias de expulsión e internamiento no podían quedar al margen y también, por la vía de los hechos, se están viendo afectados.

En primer lugar, más de la mitad de los 196 países del mundo han vetado la entrada de viajeros procedentes de España (11), entre ellos Marruecos, país al que se verifica el mayor porcentaje de expulsiones y devoluciones de extranjeros desde hace años. Ya sea por el número de nacionales marroquíes expulsados o también porque Marruecos admite las expulsiones en su territorio de nacionales de terceros países, sobre todo del África subsahariana (12).

En un país confinado, con la libertad deambulatoria de los ciudadanos y los desplazamientos terrestres, aéreos y marítimos gravemente restringidos, se puede hablar, sin temor a exagerar, de un bloqueo técnico de los medios de transporte y el cruce de fronteras necesarios para ejecutar las expulsiones (13)Las expulsiones resultan, hoy por hoy, imposibles.

Sin expulsión no puede haber internamiento

La naturaleza de los CIE los convierte en dispositivos en los cuales se cumple la medida cautelar de internamiento  prevista en el art. 61 de la Ley de Extranjería. Solamente en el caso de que haya posibilidad de expulsar es legal privar de libertad en un CIE. Por eso, la ley impone un límite a los internamientos:  “durante el tiempo mínimo e imprescindible” (14) para verificar la expulsión.

En el momento actual, imposibilitadas las expulsiones y devoluciones por el cierre de fronteras, los CIE son dispositivos ineficientes y sin objecto, son incapaces de conseguir el efecto para el que fueron creados. En las actuales y excepcionales circunstancias, el internamiento conlleva un sufrimiento inútil y un recurso no solamente ilegítimo, sino totalmente injustificado.

Internamiento inútil, insalubre e inseguro

Debemos no olvidar el  déficit sistémico y habitual de la asistencia sanitaria, de las medidas de higiene y de las condiciones de vida en el interior del CIE. Hace poco menos de ocho meses denunciábamos las deplorables condiciones de insalubridad del centro durante la sofocante ola de calor de fines del pasado mes de julio (15).

Como resumía la Campaña Estatal por el cierre de los CIE y el fin de las deportaciones hace pocas horas, las personas en el CIE están encerradas en celdas colectivas y son obligadas a compartir baño (16). No tienen acceso libre y constante a agua corriente y para la mayoría de movimientos (incluso para ir al baño) los internos deben ser acompañados por un agente de la policía, incrementando el riesgo de contagio. El jabón, las sábanas limpias, los contenedores de desechos y la ropa limpia están racionados o son manifiestamente insuficientes. Es imposible garantizar la desinfección realista de los centros, al ser lugares distribuidos en zonas comunes en las que se concentra constantemente un elevado número de personas.

En el pasado, los episodios con brotes de enfermedades infectocontagiosas (tuberculosis, sarna ...) a menudo han significado el cierre de los centros para su desinfección y limpieza, en concreto los casos más recientes ocurridos en febrero tanto en el CIE de Zapadores (Valencia) como en el CIE de Aluche (Madrid) (17).

Es sabido que la atención del servicio sanitario prestado por la mercantil privada Clínica Madrid no está presente del mismo modo en todos los centros de internamiento y, en los que opera, ni es continua, ni cuenta con los medios adecuados y necesarios. Para los casos que salen de la mera administración de control farmacológico o de la atención de dolencias muy leves,  el servicio sanitario del CIE recurre sistemática y repetidamente a los recursos públicos de urgencias hospitalarias (Hospital Clínic). Recursos públicos que, como todos sabemos, ya se encuentran sometidos a una fuerte demanda y presión desde hace días.

Los agentes del Cuerpo Nacional de Policía, el personal de limpieza y servicios, los miembros de Cruz Roja encargados de la atención social en los centros no están exentos de ser  transmisores y/o receptores del virus. Su entrada y salida expone a las personas internas privadas de libertad. Los mismos internos el pasado sábado se quejaban de que se les privaba de visitas de familiares y ONG pero en cambio los operarios de las obras de reforma siguen entrando y saliendo del CIE, añadiendo, pues, más riesgo. Hay, además, personas internas que padecen enfermedades crónicas de riesgo frente al virus SARS-CoV-2.

Los internos del CIE de la Zona Franca son conscientes de que las deportaciones y expulsiones ahora mismo no se pueden hacer efectivas. Ante lo absurdo de la situación, llevan desde el sábado en actitud de protesta pacífica, negándose a entrar en el comedor ni queriendo subir a las celdas, exigiendo una respuesta por parte de la Dirección del centro. Repetidos incidentes en el pasado hacen pensar que existe un riesgo real de que esta protesta legítima por parte de los internos sea gestionada por parte de la policía con fuerza excesiva o incluso con violencia y agresiones físicas (18). Después de años de ejercer de juez de control del CIE de Aluche, Ramiro García de Dios declaraba: “los CIE son Centros de sufrimiento y espacios de opacidad e impunidad policial”(19).

Internamiento injustificado y libertad inmediata

La Directiva Europea 115/2008 de Retorno establece claramente en su art. 15.4 (20) que si desaparecen las perspectivas razonables de llevar a cabo las expulsiones, por cualquier circunstancia sobrevenida, el internamiento es injustificado.. En ese caso, inmediatamente la persona migrante privada de libertad en un CIE debe ser liberada. No cabe otra interpretación posible de la lectura de las leyes aplicables.

Si en la normalidad estamos en contra de la detención migratoria y las expulsiones, en la excepcionalidad no se justifica de manera alguna su continuidad, menos cuando lo que se pone en riesgo es la salud.

Por todas las razones expuestas, consideramos que se reúnen las condiciones legales necesarias para clausurar el CIE de la Zona Franca, poner en libertad a la cuarentena de internos que todavía se encuentra en él y, finalmente, reflexionar con profundidad y honestidad, como sociedad, sobre los supuestos beneficios que nos proporcionan las inhumanas políticas de internamiento y de expulsión de personas migrantes, apostando por una reforma migratoria integral, proponiendo políticas de acogida y no de deportaciones.



(12) Durante 2019, el 46% de todos los internos acompañados por Migra Studium el CIE de la Zona Franca eran marroquíes; a los que hay que añadir un 34% de magrebíes (Argelia, Túnez y Libia) y un 5% de subsaharianos (Camerún, R.D. Congo, Senegal, Nigeria y Guinea Bissau), haciendo un total de 83%.
(13) Es perfectamente aplicable en este sentido el art. 9.2 b) de la Directiva Europea 115/2008, sobre expulsiones: “2. Los Estados miembros podrán aplazar la expulsión durante un período oportuno de tiempo, teniendo en cuenta las circunstancias específicas del caso concreto. En particular, los Estados miembros tendrán en cuenta: […] b) razones técnicas, tales como la falta de capacidad de transporte o la imposibilidad de ejecutar la expulsión […]”
(14) Art. 62.2 de la LO 4/2000.
(20) “Internamiento. 4. Cuando parezca haber desaparecido la perspectiva razonable de expulsión, bien por motivos jurídicos o por otras consideraciones, o que hayan dejado de cumplirse las condiciones descritas en el apartado 1, dejará de estar justificado el internamiento y la persona de que se trate será puesta en libertad inmediatamente.”