Gràcies a totes les que ens vau acompanyar en un passeig que ens va ajudar a entendre l'origen de les estructures racistes i colonials que segueixen constrenyint la vida de tantes veïnes de Barcelona.
Fotos: Antonio Meda
Aquesta va ser la nostra aportació a la ruta:
Europa avui s’ha convertit en una fortalesa. Es tanca dins les seves demarcacions polítiques mentre deixa morir a les seves fronteres; fronteres externalitzades en tercers països, però també fronteres internes, subjectivitzades, assimilades i sovint, invisibles. Sentim vergonya d’aquesta Europa, però d’on ve aquesta vergonya? Quin és l’esqueix d’aquest sentiment que ens travessa? És necessari revisar la nostra història de forma radicalment crítica per a poder afrontar les condicions en les quals avui seguim veient i vivint les conseqüències d’un colonialisme insidiós.
Noms reconeguts com són la família Xifré, la família López o la família Güell, feren de Barcelona una ciutat rica, orgullosa i culta durant els segle XIX, i avui encara donen nom a places i parcs llustrosos de la nostra ciutat. Com podem establir una relació crítica amb el nostre propi capital cultural? Com podem desmontar el “relat oficial” que s’alça avui en l’arquitectura de tota la ciutat? Com podem criticar els Xifré, els López, els Güell… que van fer de Barcelona una ciutat rica i plena de cultura? Com podem carregar les tintes en com van fer la seva fortuna i no en el fet que després van ser pròcers i mecenes de grans artistes i constructors?
Doncs HO FEM perquè del que parlem és de vides humanes, HO FEM perquè la hipocresia i la impunitat amb què pròcers i mecenes van encobrir o excusar els seus orígens, és la mateixa hipocresia i impunitat amb què els parlaments i les institucions mantenen avui una política migratòria profundament violenta, racista, humiliant i assassina.
En moments en què el discurs oficial es veu abocat a defensar el que pensàvem superat, cal tornar a posar en el centre la vida humana, reapropiar-nos de la nostra experiència comú sota la necessitat urgent de construir una societat veritablement digna per a tot ésser humà, sigui quin sigui el seu gènere, origen, creences i característiques.
No haurem superat el capitalisme colonial fins que no tanquem els CIE, fins que no eliminem les deportacions exprés, les devolucions en calent, les deportacions ordinàries; fins que no es deixin de produir detencions a persones pel seu perfil ètnic, fins que no assumim la llibertat de moviment de tots i de totes, fins que no abolim la llei d’estrangeria, fins que no aturem els seus dispositius de control racistes i tot l’entramat burocràtic que l’envolta, una màquina imparable que produeix ansietat i explotació per aquells qui la pateixen a costa del benefici econòmic de qui la gestiona i la gaudeix.
El colonialisme es recicla, es reprodueix i s’alça amb una opulència grotesca a través de les nostres institucions. Ho fa a les oficines d’estrangeria, a les duanes, a les institucions, als carrers. Assumim com a responsabilitat col·lectiva qüestionar-les i desnaturalitzar la violència i fustigació cap a aquells qui migren i desobeeixen els règims racistes, resistint dia a dia i construint noves xarxes de vida en comú i noves formes de narrar la història. Les persones migrades no s’han d’integrar enlloc, formen part del teixit social, polític, econòmic i cultural; i estan a la nostra història, malgrat els llibres oficials instisteixin en descriure massacres humanes i ambientals com a descobertes geogràfiques i científiques. Les lleis que criminalitzen i il·legalitzen les nostres veïnes i companyes s’han de tombar urgentment si volem construïr una societat que s’acosti a una idea de justícia i democràcia.
No hi ha justícia social sense memòria històrica, una memòria que reconegui que la seva riquesa ha estat construïda a través de genocidis i explotacions. L’amnèsia encarnada als carrers, places i monuments de la nostra ciutat són una vergonya que normalitzen en última instància la criminalització, fustigació, persecució, detenció, i deportació -que per cert, en són 30 al dia a l’Estat espanyol- capaç d’acabar amb projectes de vida, però també de generar l’enriquiment d’empreses privades.
L’engranatge racista i capitalista instal·lat als ciments de l’Europa Fortalesa ha de trencar-se amb la memòria, amb la veritat, denunciant la violència institucional que habilita espais d’amnèsia i d’irresponsabilitat social i política. Canviem els monuments que magnifiquen l’imperialisme i la colonització per les veus de les persones migrades, racialitzades, feministes, emancipades, autoorganitzades que presenten mirades, formes de vida, d’existir i crear que escapen a la deshumanització del sistema capitalista, racista, colonial i patriarcal.
Sovint ens excusem quan sentim parlar de reparació per l’esclavisme i el genocidi colonitzador dient que nosaltres no viviem a aquella època i no tenim res a veure. Doncs, si no pel passat, hem de ser responsables del nostre present. L’expoli del sud global i la persecució, privació de llibertat i deportació de les persones que venen de les antigues colonies es fa avui en dia en nom del nostre benestar. Tancar els ulls i guardar silenci ens fa còmplices i, per tant, responsables d’aquest racisme estructural. Per aixó, cada cop més persones hem decidit que NO callarem. Que NO tancarem els ulls. Que caminarem al costat de les resistències migrants, posant els nostres privilegis i els nostres cossos en aquesta lluita contra el sistema capitalista colonial.
